diumenge, 20 de setembre del 2015

Dia de reflexió

Encara que pel títol ho pugui semblar, no m'he confós de dia. Ja sé que la jornada de reflexió és dissabte que ve, però ara que ens trobem a una setmana de les eleccions més decisives de totes les que he participat, crec que és el moment de compartir unes reflexions al voltant de les properes eleccions autonòmiques i dels partits polítics que s'hi presenten.

I dic eleccions autonòmiques perquè m'entrebanco cada cop que intento pronunciar el mot plebiscitàries. Que cadascú les anomeni com li sembli, però per si algú encara no se n'ha assabentat, el que els catalans escollirem el proper diumenge és el Parlament de Catalunya format per 135 diputats, que representen la sobirania dels 5,5 milions d'electors estan cridats a votar. Fins aquí res de nou respecte les altres vegades que hem escollit els nostres representants polítics. El veritablement nou i revolucionari és que per primera vegada en la història de Catalunya, hi ha 2 partits (Junts pel Sí i la CUP) que es presenten amb el compromís d'iniciar un procés polític per tal que Catalunya esdevingui un estat independent i deixi de ser una comunitat autònoma de l'estat espanyol. És nou, perquè mai abans uns partits que ara mateix tenen aproximadament el 55% de la representació parlamentària (74 diputats) s'havien presentat amb l'objectiu d'aconseguir la independència. I és revolucionari, perquè un d'aquests partits (Junts pel Sí) presenta una llista de candidats sorgida de la confluència d'un dels 2 partits del darrer govern autonòmic (CDC), el principal partit de l'oposició (ERC), 3 entitats socials que han impulsat la independència des de la societat civil (ANC, Omnium Cultural i Súmate), antics membres de partits no independentistes com el PSC, Iniciativa per Catalunya i UDC i un bon grapat de personalitats del món de la cultura catalana, que sempre s'han posicionat a favor del dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya. Una llista transversal, on hi cap tothom i que ja compta amb el suport de gairebé 103.000 persones que s'hi han apuntat voluntàriament, com un servidor. Per mi, Junts pel Sí i la CUP representen l'esperança dels milions de ciutadans (entre 1,5 i 2 milions) que hem sortit al carrer en les 4 darreres diades i que vàrem votar SÍ+SÍ en la consulta del passat 9 de Novembre.

I a l'altra banda qui tenim? Doncs un conjunt de partits (nous i vells) que es podrien agrupar en 2 blocs. En primer lloc tenim el PP i C's, que capitalitzen el vot de l'odi a tot el que faci olor de nacionalisme (català evidentment). L'objectiu d'aquests partits és la minorització de la llengua i la cultura catalanes en favor del castellà i la reducció de les competències del govern autonòmic. Representen la interpretació més restrictiva de la Constitució Espanyola, que consagra la indissoluble unitat de la nació espanyola. En l'altre grup hi ha UDC, PSC i Catalunya sí que es pot, que per mi representen el vot de la por. Són partidaris en menor o major mesura de reformar la Constitució Espanyola i que aquesta reconegui la nació catalana dintre d'una Espanya federal o confederal, i fins i tot el dret d'autodeterminació, però en cap cas favorables a la independència. Volen canvis, malgrat que saben que no són possibles amb l'actual composició del parlament espanyol, però tenen por al trencament. Aquests 5 partits tenen ara mateix el 45% dels escons del parlament (61 diputats), però fins ara mai s'han posat tots d'acord per defensar cap iniciativa parlamentària i caldrà veure com utilitzaran els diputats que treguin el dia 27, tenint en compte que 4 d'aquests 5 partits (PP, C's, PSC i Catalunya sí que es pot) s'enfrontaran a les properes eleccions generals del 20 de desembre.

I vet aquí que el que havien de ser unes eleccions autonòmiques s'han convertit en un plebiscit sobre la independència de Catalunya, en el referèndum legal i acordat amb l'estat que el parlament espanyol ens va negar fa un any i mig (llegir el post "Quan es tanca una porta..."). Cal dir que fins fa ben poc, els partits contraris a la independència o unionistes negaven el caràcter plebiscitari d'aquests comicis, però un cop es va confirmar l'acord entre CDC i ERC per presentar-se en coalició com a Junts pel Sí i sobretot des del començament de la campanya, els partits unionistes han acabat acceptant el plebiscit, i a hores d'ara tothom és ben conscient de què votarem diumenge. Per tant, la primera batalla ja l'hem guanyada. Més encara quan destacats líders polítics internacionals (Obama, Cameron i Merkel) s'han posicionat amb més o menys concreció sobre l'eventual independència de Catalunya, a petició del govern d'Espanya. Ningú ha fet més per internacionalitzar el procés que els ambaixadors espanyols, perfectament coordinats pel ministre García-Margallo. Algún dia sabrem per què un polític com David Cameron, que va permetre un referèndum per la independència d'Escòcia i que en vol fer un perquè el Regne Unit surti de la Unió Europea, ens explica que Catalunya sortirà de la UE si esdevé un nou estat. O per què Barak Obama es mostra partidari d'una Espanya forta i unida, sense aclarir si Catalunya hi ha d'estar inclosa o no, o per què Angela Merkel ens defensa la integritat territorial dels estats de la UE. En qualsevol cas la possible exclusió de Catalunya de la UE és un dels principals arguments de l'unionisme i no seré jo qui contradigui a totes aquestes eminències. En tot cas, sí que faré una reflexió: veient en què s'ha convertit la UE, no tinc clar si hi vull pertànyer i no em fa cap por sortir-ne, ja sigui de manera temporal o per sempre. Com tampoc em fa por que Espanya es negui a pagar les pensions i els subsidis d'atur, que baixin les vendes a Espanya de productes fets per empreses catalanes, que algunes empreses marxin de Catalunya, que els bancs espanyols no vulguin operar a Catalunya, que el Tribunal Constitucional impugni qualsevol llei catalana, que ens suspenguin l'autonomia, inhabilitin el President, o que l'exèrcit espanyol es desplegui al territori català per fer complir la llei espanyola. Res de tot això em fa por, perquè estic convençut que res de tot això passarà. I no passarà perquè, o bé els independentistes perdrem el plebiscit o bé el guanyarem clarament, de manera que els qui ara ens amenacen s'hauran d'asseure a la taula de negociació per parlar de quan i com marxem.

A una setmana de les eleccions, gairebé totes les enquestes publicades pels mitjans de comunicació donen per feta la victòria de l'independentisme (Junts pel Sí + la CUP) amb una forquilla que va dels 68 als 78 diputats. Algunes fins i tot donen la majoria absoluta a Junts pel Sí i també la majoria independentista en nombre de vots. A més, a mesura que avança la campanya, Junts pel Sí s'acosta a la majoria absoluta. L'esperança sembla que s'imposa sobre l'odi i la por. Malgrat tot, cal no oblidar que les enquestes marquen tendències, però es poden equivocar, com ja va passar el 2012, quan CiU va perdre 12 diputats, passant de 62 a 50, malgrat que les enquestes li vaticinaven fins a 70 diputats. També és possible que aquesta tendència a l'alça de l'independentisme, que mostren les enquestes publicades fins ara, hagi estat "cuinada" per tal de mobilitzar els abstencionistes, que tradicionalment s'han considerat unionistes, tot i que això està per veure. Amb una participació elevada, per exemple del 70% del cens, el 50% dels votants serien 1.925.000 persones. Si s'arribés a un 75% de participació, aquesta xifra augmentaria fins a 2.062.500 persones. És a dir, que l'independentisme o l'unionisme necessitarien al voltant de 2 milions de vots per guanyar el plebiscit. Si prenem com a referència les eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 2012, amb una participació del 68% i aproximadament 3,6 milions de votants, CiU, ERC i la CUP varen obtenir 1,7 milions de vots, un 47% del total i 74 diputats. Aquesta diferència entre el percentatge de vots i d'escons s'explica per la llei electoral espanyola, que fa que a les províncies amb menys població es necessitin menys vots per obtenir un escó i és un altre argument dels partits unionistes, que consideren il·legítim iniciar un proces d'independència amb el suport de menys de la meitat dels sufragis. Certament no és l'escenari ideal, però hem de recordar que el parlament espanyol va rebutjar fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, i que ara estem escollint un parlament format per 135 escons, la qual cosa vol dir que la majoria absoluta se situa en 68 diputats. Aquestes són les regles del joc i no s'hi val a canviar-les quan la partida ja ha començat.

Fins fa 2 dies jo em mirava totes aquestes enquestes amb una barreja d'il·lusió i incredulitat, però divendres, la patronal de la banca espanyola va publicar una declaració institucional que diu: "La exclusión de Cataluña de la zona euro, como consecuencia de la ruptura unilateral del marco constitucional vigente, comportaría que todas las entidades bancarias con presencia en Cataluña afrontarían graves problemas de inseguridad jurídica. Estas dificultades obligarían a las entidades a reconsiderar su estrategia de implantación, con el consiguiente riesgo de reducción de la oferta bancaria y, con ello, de exclusión financiera y encarecimiento y escasez del crédito". Algun mitjà de comunicació ha explicat que aquesta declaració és la reacció a una enquesta interna, que donaria a la victòria a l'independentisme en diputats i en vots. I la veritat és que si els principals bancs espanyols, entre els quals hi ha Caixabank i el Banc de Sabadell s'han afegit a l'estratègia de la por deu ser per alguna cosa. Però fent això, els 2 grans bancs catalans han traspassat l'equidistància que sempre els havia caracteritzat i ja se sap que tota acció té una reacció. De moment les xarxes socials ja han reaccionat i ja conec 4 persones que han enviat emails a Caixabank i al Banc de Sabadell demanant-los que aclareixin el seu posicionament sobre la declaració esmentada anteriorment. No cal dir que els banquers tenen tot el dret a expressar la seva opinió sobre el procés. El mateix dret que tenim els clients a escollir a quin banc confiem els nostres estalvis.

Passi el que passi el 27 de setembre, jo penso que una part molt important de la ciutadania de Catalunya ja ha desconnectat d'Espanya. De fet ja vàrem desconnectar el 9 de novembre del 2014 (llegir el post "Un diumenge més") i l'únic que ens falta és comptar quants desconnectats tenim i si som suficients per iniciar el projecte més ambiciós de la nostra història: fer un nou país. El repte és immens, però la il·lusió i l'esperança encara ho són més. Com va dir Barak Obama, "la por no pot ser mai un argument en unes eleccions". Cameron ho va veure a temps i va reaccionar amb una oferta d'una tercera via per Escòcia, que finalment va decantar la victòria del NO al referèndum de fa 1 any. Aquí, vàrem començar la pre-campanya amb l'espectacle mediàtic de la Guàrdia Civil entrant a la seu de CDC, de la Fundació Catdem i d'alguns ajuntaments convergents, buscant la documentació que provés el famós 3% que va dir Pasqual Maragall i hem acabat amb la Junta Electoral Central obligant TV3 a retransmetre actes electorals dels partits unionistes com a compensació per haver transmés la manifestació de l'11 de setembre en directe. Tot s'hi val per embrutar i erosionar la candidatura de Junts pel Sí i atreure els indecisos i abstencionistes cap a l'unionisme.

A tots ells només els faré una reflexió final: estigueu o no a favor de la independència de Catalunya, penseu si ja us està bé la situació política, econòmica i social actual, i si la resposta és NO, penseu que l'única manera de canviar el "statu quo" és dir-li a l'estat espanyol, a Europa i a tot el món, que n'estem tips i que marxem.